Siete novias para siete hermanos,1958 en un cinema del barri de Gràcia. Una història en la qual tots ens sentiem bé, perquè, si haguéssim tingut la possibilitat d'anar a viure al camp la nostra vida s'hagués il·luminat, ni que el meu pare no destinguia entre una planta de patates o de maduixes, la meva mare ja l'hagués espavilat, perquè el pare es deixava ensenyar per la mare.
Avui, 16 de novembre de 2018, sentint-me en aquells moments en que era al cine amb els pares, veien aquesta pel·licula que mostra ambfermesa però tendresa: la vida austera, potser dura, que es vivia temps enllà ,però solidaria, les persones s'agrupaven per tirar endavant i instintivamente aprenien a acceptar que sense l'altre no es podia compartir el goig de viure, creixer i convertir-se en un poble agermanat, amb baralles i tot, perquè no?
He trobat a Internet aquest vídeo en què
No hay comentarios:
Publicar un comentario